Crònica de la xerrada “Desobediències, vies de victòria” feta al Casal

El passat dijous 4 de desembre, i en el marc de l’11a Festa Major Reivindicativa, l’assemblea d’Endavant (OSAN) Sant Andreu vam organitzar una xerrada al Casal Independentista El Noi Baliarda. Sota el títol Desobediències, vies de victòria!, vam convidar tres col•lectius perquè ens expliquessin les seves experiències i en poguéssim debatre. Hi van assistir una quinzena de persones.

Les experiències de lluita i de desobediència distaven força, en la forma, però de seguida vam poder constar com hi ha elements en comú en totes elles. La mobilització popular, la determinació de l’objectiu a assolir, l’estratègia de suports i aliances, així com la pràctica de facto d’actuar com a contrapoder popular, esdevenen les claus perquè la desobediència esdevingui victoriosa. De fet, vam obrir la xerrada afirmant “Hem volgut mostrar aquests casos perquè si la gent lluita, si la gent desobeeix, es pot guanyar i es guanya”.

El primer en parlar fou n’Agustí Barrera, membre del Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (MAPA), col•lectiu impulsor de la consulta d’Arenys de Munt, el 13 de setembre de 2009. Barrera va palesar que la consulta fou exercici de radicalitat democràtica, remarcant que ja hi havia hagut altres episodis d’autodeterminació en matèria de reivindicació nacional catalana: la constitució de l’Havana del 1928; la proclamació de la república del 1931 o la de l’Estat català el 1934.

Per a Barrera, la consulta fou el resultat d’un procés d’acumulació de forces. Van aconseguir un context favorable a la independència, arrelat en el teixit social del poble. Es va entendre que sense desobediència no hi havia independencia. Barrera entenia que amb aquesta consulta s’inicià un nou cicle històric, fou punt d’inflexió: fortíssima capacitat d’autoorganització del poble. Passaren a ser protagonistes els sectors populars.

Barrera entenia que és impossible canviar les coses atenent-se a la legalitat, ja que l’Estat juga amb cartes marcades. “El seu sistema afavoreix bancs, corruptes, etc, tenen lleis fetes a mides amb les que sempre guanyen i guanyaran. És imprescindible desobeir; sinó, sempre hi haurà cartes marcades”.

Tot seguit, va parlar n’Elisenda, membre del col•lectiu que va okupar el CSA Can Vies el 1997, i que, tot i haver-ne marxat, sempre n’ha seguit vinculada. El context del naixement de Can Vies tingué a veure amb el desallotament del CSO Princesa, i l’okupació de l’Hamsa, el 1997. Allò foren accions descentralitzades: s’okupà Can Vies el mateix dia que el CSO El Palomar, a Sant Andreu.

“Les persones que okupàvem Can Vies, ho fèiem per posar en evidència una contradicció que recull la pròpia llei espanyola. La contradicció entre el dret a la propietat i el dret a l’habitatge. Okupàvem sent-ne conscients”, afirmà n’Elisenda. Tenien clar i del cert que era un acte de desobediència, que podia ser efímer i tenir conseqüències legals. Eren joves compromeses i treballadores, amb capacitat de sacrifici i que volien donar un volar col•lectiu i social a un espai. “Vist en perspectiva, el temps ens dóna la raó: especulació, bombolla immobiliària, embutxacament de diners…”. Des d’un principi tenien clar que havien de treballar amb el territori, així com la necessitat clara de fer-ho amb col•lectius que hi havia al barri.

El desallotjament fou just l’endemà de les eleccions europees. La majoria d’accions judicials contra Can Vies són de TMB. El president, Joaquim Forn, és primer tinent d’alcalde de Barcelona.

A continuació, n’Emma Giné va explicar com la PAHC de Sabadell havia aconseguit expropiar un edifici a la SAREB. Durant més d’un any i mig, van batallar per aturar el desallotjament, perquè finalment la SAREB cedís l’edifici a la Generalitat i així poder formalitzar lloguers. Aquesta acció formava part de la campanya ‘Obra Social’, que fa la PAH quan esgota les vies legals que fa com a moviment. Això sorgeix després de la ILP, de reclamacions a nivell europeu, de mocions als ajuntaments, etc., en resum, quan s’esgoten totes les vies legals i administratives i no hi ha disiminució d’ordres de desnonament.

La campanya ‘Obra Social’ és la recuperació per part de la ciutadania d’edificis buits. A Sabadell hi ha tres edifics recuperats: el primer, el maig 2012, on hi viuen tres famílies; al segon, del novembre 2012, hi viuen cinc famílies. Degut a l’allau de casos, per necessitat, havien d’okupar quelcom més gran: el tercer edifici, l’abril 2013, té 40 pisos.

“A la PAHC de Sabadell sempre hem treballat en xarxa, això ens va ajudar per la campanya d’adhesions i per pressionar Ajuntament”, explicà Giné. “Havíem d’anar a judici, però la fiscalia va tornar a demanar el desallotjament preventiu; era un escenari que no havíem previst”. I explicà que a partir d’aquell moment s’inicià una campanya potent: recollida d’adhesions, converses amb diputades, fer que l’Ajuntament es posicionés… Passat l’estiu, arriba la notícia que SAREB cedeix alguns pisos a la Generalitat; pressionen perquè incloguin l’edifici okupat.

Giné comentà que “tenim la Generalitat entre l’espasa i la paret, no hem hagut de batallar gaire”. Les famílies ara viuen al blog de Gràcia pagant lloguer social. I amb tot, ella assegurà que “a Sabadell okupem amb K perquè entenem que som hereves del moviment okupa i ens en sentim orgulloses”.

En el debat compartit, Barrera comentà que l’acció desobedient començà en entrar la consulta, en tirar-la endavant, i que la por pel record de la Falange es va afrontar, sobretot, gràcies a la solidaritat de la gent d’altres llocs de Catalunya. També van tenir aliança amb l’Ajuntament, que va donar infrastructura legal i organitzativa, així com amb el suport del govern, “per molt que fos d’un grup reaccionari, però catalanista”.

A Can Vies, l’acció ja va néixer desobedient. Les seves aliances van ser participant en lluites veïnals d’aleshores, amb el Centre Socials de Sants, el Casal Independentista, etc. “Teníem clar que ens havíem de vincular molt amb el veïnat”, afirmà n’Elisenda, “i amb el pas dels anys, no hem fet més que sumar i generar complicitats”.

Per a Giné, “portem la desobediència a l’ADN, cada acció que fem, la té. Vam okupar per necessitat. A la PAHC de Sabadell hem apostat molt fort per l’Obra Social: ens ho plantegem perquè entenem que és l’alternativa”. Fan feina prèvia de formació i informació a nivell legal perquè tothom n’estigui al cas, així com sempre han tingut clar claríssim que calia treballar amb els moviments socials de la ciutat i tenir-hi una estreta relació.

“Victòries? Moltíssimes. Com haver recuperat el CSA després d’una setmana de lluita i tota la criminalització”, assegurà n’Elisenda rotundament. La convocatòria de dissabte per reconstruir Can Vies va desbordar l’expectativa inicial. L’Ajuntament va intentar que Can Batlló es desvinculés de Can Vies, però en canvi va fer comunicat de suport al CSA.

Giné considerà que la feina que han fet a la ciutat, nodrint altres col•lectius, entoma fantàsticament la seva acció. Amb les guàrdies allà, el col•lectiu, la gent, es coneix des d’una altra manera: el col•lectiu en surt més reforçat; “convoques molta gent per fer l’okupació, això genera emoció i sentiment. No només amb els blocs, també ocupant 17 dies la seu del BBVA o l’ocupació de Torre Romeu”. Pèrdues? “En moments de tensió surten conflictes personals, el ritme de presa de decisions és molt més ràpid, etc. Però quan ha calgut hem parlat amb col•lectius per dotar-nos d’eines”, assegurà.

Pel que fa a les xarxes socials, Barrera considerà que van jugar més paper després, en veure que hi havia ressò internacional, mentre que a Can Vies van servir per contrarrestar la campanya de criminalització i denunciar càrregues, etc. Les eines, però, no ho són tot: “també hi ha una part de valor humà, no econòmic, en la reconstrucció: gent que aporta coneixements”, afirmà n’Elisenda.

A Sabadell, feren servir les xarxes socials per anunciar okupació, per fer campanya contra desallotjament, etc., però també repartien cartes, com abans. Pel que fa als diners, Giné assegurà que són autogestionades: “tenim samarretes, calendaris, xapes, muntem barraca per Festa Major”. Per l’okupació, “hem tingut solidaritat de la gent: menjar, panys de les portes, materials necessari…”

Les relacions amb les administracions són d’allò ben diverses, per bé que de tu a tu. A Sants, quan s’anava a parlar amb el districte es feia com a Plataforma de suport al CSA, no s’hi anava a negociar, sinó a pressionar, i tot i així, aquesta situació generava contradiccions dins el CSA Can Vies. A Arenys, es necessitava cobertura institucional i infrastructura organitzativa, i l’ajuntament era qui tenia el fil conductor. “Aquestes contradiccions les vam viure malament, però la tàctica política t’obliga a tenir aliats estranys”, afirmà Barrera.

Mentrestant, a Sabadell, Giné conclou que “la PAH té demandes potser reformistes, però praxis molt revolucionària. Tenim reunions temàtiques amb l’Ajuntament i la Generalitat, però mai com a aliats. Posem entre espasa i paret a l’administració pública, que vegi que no pot assumir la demanda que hi ha al municipi. Tenim relació amb administració… però des de poder.” Així, assegurà que no els tenen com a aliats, però que basculen entre negociació i mobilització. Intenten buscar l’equilibri perquè puguin seguir pressionant sempre que els interessi.

I un altre membre de la PAHC present a la xerrada assegurà: “Qualsevol militant de la PAHC de Sabadell, un mes després de ser-hi, et dirà que el camí és la desobediència”. Una membre de la Plataforma de Suport a Can Vies també ho té clar: “el CSA està molt més legitimitat, ara, encara, que abans”.

Crònica treta del web d’Endavant St. Andreu

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s